Aquest article té per objectiu reflexionar sobre la possibilitat d’introduir canvis i modificacions en les tarifacions locals de preus públics i taxes municipals, tributs locals per als quals els ajuntaments responsables no tenen més limitacions, en relació a l’aplicació de les tarifes, que les que ells mateixos articulin en les seves pròpies ordenances fiscals municipals.
La Llei d’Hisendes Locals fixa com a úniques limitacions:
A) Que els preus públics cobreixin el cost del servei prestat o de l’activitat realitzada, sense perjudici que per raons socials, benèfiques, culturals o d’interès públic es fixin preus inferiors.
B) Que l’import de les taxes no pot excedir en conjunt del cost real o previsible del servei o l’activitat que es presta.
En ocasions s’ha parlat de la necessitat d’aconseguir una tributació més justa en impostos estatals com és l’IRPF i que per a fer-ho l’eina és una major progressivitat de l’impost.
Sembla que s’hagi defugit, però, d’aplicar aquesta major progressivitat en els tributs locals.
La Llei d’Hisendes Locals ha vingut fixant de manera reiterada quadres de tarifes per als tributs municipals (per exemple en l’impost de vehicles de tracció mecànica) i fins i tot ha tipificat i limitat les bonificacions aplicables als tributs locals., fins el fet que hem acceptat tàcitament com a justa aquesta imposició legal.
Amb tot, però, hi ha marge de maniobra per a que els ajuntaments intentin aplicar una major equitat en una part dels seus tributs: les taxes i els preus públics.
EL SISTEMA ACTUAL DE PREU ÚNIC
BONIFICAT
El sistema actualment utilitzat per la quasi totalitat d’ajuntaments, a l’hora de fixar els seus preus públics i taxes, és el de preu únic corregit amb ajuts o bonificacions.
Existeix, en aquest sistema, un únic preu per a tots els contribuents independentment de les seves característiques personals i de la seva econòmica.
Al mateix temps, de manera opcional, els ens locals poden concedir bonificacions o ajuts (subvencions) en funció a les situacions particulars familiars i de renda, orientats a facilitar l’accés als serveis de les famílies més necessitades o amb ingressos més baixos.
Per accedir a aquestes bonificacions els sol·licitants han de complir i acreditar uns requisits (com tenir uns ingressos familiars inferiors a una quantitat determinada) i fer la corresponent sol·licitud.
Aquest sistema de preus és relativament fàcil de gestionar i està altament arrelat en la tradició municipal.
EL SISTEMA DE TARIFACIÓ SOCIAL
Una alternativa a la política de preus públics i taxes basada en la definició d’un preu únic modificat amb bonificacions consisteix a definir la tarifa de preus tenint en compte al capacitat econòmica dels usuaris dels serveis.
La idea fonamental és que la tarifa no sigui uniforme, sinó que es determini segons la capacitat econòmica de les famílies que opten al servei. En realitat es tracta d’integrar el sistema de bonificacions directament en el preu, de manera que
el càlcul del preu net o real que paga l’usuari es pugui fer de manera automàtica i transparent segons la renda de la família.
Per a fer viable aquesta proposta és convenient definir les tarifes per intervals de renda, tenint en compte:
A) La progressivitat del sistema de preus i, per tant, l’efecte redistributiu implícit. El sistema serà més o menys progressiu depenent del nombre d’intervals de renda considerats i dels preus associats a cada interval.
B) Que es mantingui o millori la definició de les quotes a pagar pels demandants que tenen menys recursos, per tal de garantir o facilitar l’accés als serveis dels col·lectius amb més dificultats.
C) La quantitat de recursos que es volen destinar a subvencionar el servei, o sigui la part del cost del servei que pot ser assumida per l’entitat local.
En relació a aquest darrer punt cal dir que el canvi de sistema podria suposar inicialment un augment important dels recursos destinats pels ajuntaments als serveis que es financen amb les taxes o preus públics, per tant cal estimar prèviament el cost assumible per l’entitat.
DUES EXPERIÈNCIES
El cas de progressivitat mitjançant tarifació social el trobem plenament implementat a França on de fa anys s’aplica l’anomenat Quotient Familial .
En un gran nombre de municipis francesos els preus dels serveis educatius es defineix per categories que es determinen segons la renda equivalent de la família. La tarifa del servei es determina de manera que a mesura que augmenta la renda equivalent de la família augmenta també el preu que els usuaris han de pagar pel servei.
En el nostre país la ciutat de Terrassa presenta una gran trajectòria en la concessió de beneficis fiscals per raó de la capacitat econòmica.
En aquesta ciutat van iniciar l’experiència en la taxa de gestió de residus (introduint a més bonificacions per eficiència mediambiental, com per exemple el nombre d’aportacions a la deixalleria municipal o per bon comportament mediambiental acreditat en funció dels resultats de la recollida selectiva per barris) i ho van estendre a altres taxes municipals.
A aquest efecte es va crear un marc legal sobre concessió de beneficis fiscals per raó de capacitat econòmica regulat en l’ordenança fiscal general de gestió, recaptació i inspecció de tributs.
Les ordenances fiscals reguladores de cada tribut també van recollir en el seu redactat les bonificacions aplicables a la quota tributària.
Una part fonamental de l’experiència rau en el conveni de col·laboració vigent entre l’Ajuntament de Terrassa i l’Agència Estatal d’Administració Tributària, que els permet l’obtenció d’informació sobre la capacitat econòmica dels usuaris dels serveis d’una manera àgil i ràpida i que redueix de manera significativa els costos de gestió i fa tècnicament viable la inclusió de beneficis fiscals en la tarifació municipal.
El sistema de bonificacions de Terrassa es defineix segons la renda i el nombre de membres de la unitat familiar , de manera que la bonificació disminueix amb la renda i augmenta amb el nombre de membres de la família. En concret s’especifiquen quatre tipus de bonificacions (en aquest cas per al preu públic dels serveis educatius municipals) que van del 25% al 60% i es pren com a valor de referència econòmic el salari mínim interprofessional (SMI).
LA TARIFACIÓ SOCIAL EN LES TAXES UNIVERSITÀRIES DE LA GENERALITAT: EFECTES
Per al curs universitari 2012/2013 la Generalitat de Catalunya ha implementat un nou sistema de taxes universitàries basat en la renda familiar i el rendiment acadèmic.
En aquest cas la Generalitat no ha aplicat una tarifació social per tal d’ajustar-se a una millor progressivitat tributària, doncs tots coneixem que l’objectiu principal ha estat el d’incrementar els ingressos provinents de les taxes universitàries.
L’aplicació dels llindars de renda ha vingut acompanyat d’un increment del preu dels crèdits que ha afectat un 70% dels estudiants. Amb tot, vestir o intentar vestir aquests increments s’ha ajudat del discurs relatiu a la major progressivitat de les taxes a partir de l’aplicació d’aquestes en funció dels llindars de renda familiar.
Aquest exemple ens porta a parlar de la taxa o preu públic de les llars d’infants municipals.
ELS NOUS PREUS DE LES LLARS D’INFANTS
Una de les immediates conseqüències de la crisi econòmica és l’augment dels preus en les llars d’infants municipals motivades per al reducció de la subvenció per manteniment de places que ha posat en pràctica la Generalitat.
Hem passat dels 1.800 euros per plaça als 1.300 euros enguany i s’anuncia una nova reducció que deixaria la quantitat que subvenciona la Generalitat en 1.000 euros.
Davant aquesta situació (que trenca la regla de joc segons la qual el finançament hauria de ser a terços entre famílies, ajuntaments i Generalitat), alguns ajuntaments opten per mantenir els preus i assumir la part no subvencionada i altres opten per incrementar la quota a les famílies.
Podem considerar que aquest és un moment oportú per a replantejar les tarifes del servei de llar d’infants municipal, atès que cal buscar una solució a la problemàtica deixada per l’actitud de la Generalitat.
L’aplicació de nous preus públics o taxes per a aquest servei, basats en la tarifa social que tingui en compte el nivell de renda de les famílies usuàries, pot esdevenir la fórmula més pragmàtica per a deixar resolt de cara el futur la pervivència d’aquest servei.
Es tractaria de fixar nous preus en funció de la renda familiar dels usuaris, d’acord amb un escalat de tarifació progressiva, aconseguint la sostenibilitat del servei mitjançant unes tarifes de sortida que puguin ser assumides pels usuaris amb menys recursos i uns increments per als usuaris amb més possibilitat econòmiques.
A ningú se li escapa que la nova fórmula , com ha fet la Generalitat amb les taxes universitàries, acabaria representant un increment de les tarifes per a determinats usuaris.
Però el que es segur és que a banda d’assegurar la supervivència d’aquest servei bàsic (en la situació econòmica actual és imprescindible que tots els membres de la unitat familiar puguin conciliar la seva vida laboral) , les tarifes resultants serien més equitatives i justes donat el major grau de progressivitat tributària que s’aconseguiria.
La Llei d’Hisendes Locals fixa com a úniques limitacions:
A) Que els preus públics cobreixin el cost del servei prestat o de l’activitat realitzada, sense perjudici que per raons socials, benèfiques, culturals o d’interès públic es fixin preus inferiors.
B) Que l’import de les taxes no pot excedir en conjunt del cost real o previsible del servei o l’activitat que es presta.
En ocasions s’ha parlat de la necessitat d’aconseguir una tributació més justa en impostos estatals com és l’IRPF i que per a fer-ho l’eina és una major progressivitat de l’impost.
Sembla que s’hagi defugit, però, d’aplicar aquesta major progressivitat en els tributs locals.
La Llei d’Hisendes Locals ha vingut fixant de manera reiterada quadres de tarifes per als tributs municipals (per exemple en l’impost de vehicles de tracció mecànica) i fins i tot ha tipificat i limitat les bonificacions aplicables als tributs locals., fins el fet que hem acceptat tàcitament com a justa aquesta imposició legal.
Amb tot, però, hi ha marge de maniobra per a que els ajuntaments intentin aplicar una major equitat en una part dels seus tributs: les taxes i els preus públics.
EL SISTEMA ACTUAL DE PREU ÚNIC
BONIFICAT
El sistema actualment utilitzat per la quasi totalitat d’ajuntaments, a l’hora de fixar els seus preus públics i taxes, és el de preu únic corregit amb ajuts o bonificacions.
Existeix, en aquest sistema, un únic preu per a tots els contribuents independentment de les seves característiques personals i de la seva econòmica.
Al mateix temps, de manera opcional, els ens locals poden concedir bonificacions o ajuts (subvencions) en funció a les situacions particulars familiars i de renda, orientats a facilitar l’accés als serveis de les famílies més necessitades o amb ingressos més baixos.
Per accedir a aquestes bonificacions els sol·licitants han de complir i acreditar uns requisits (com tenir uns ingressos familiars inferiors a una quantitat determinada) i fer la corresponent sol·licitud.
Aquest sistema de preus és relativament fàcil de gestionar i està altament arrelat en la tradició municipal.
EL SISTEMA DE TARIFACIÓ SOCIAL
Una alternativa a la política de preus públics i taxes basada en la definició d’un preu únic modificat amb bonificacions consisteix a definir la tarifa de preus tenint en compte al capacitat econòmica dels usuaris dels serveis.
La idea fonamental és que la tarifa no sigui uniforme, sinó que es determini segons la capacitat econòmica de les famílies que opten al servei. En realitat es tracta d’integrar el sistema de bonificacions directament en el preu, de manera que
el càlcul del preu net o real que paga l’usuari es pugui fer de manera automàtica i transparent segons la renda de la família.
Per a fer viable aquesta proposta és convenient definir les tarifes per intervals de renda, tenint en compte:
A) La progressivitat del sistema de preus i, per tant, l’efecte redistributiu implícit. El sistema serà més o menys progressiu depenent del nombre d’intervals de renda considerats i dels preus associats a cada interval.
B) Que es mantingui o millori la definició de les quotes a pagar pels demandants que tenen menys recursos, per tal de garantir o facilitar l’accés als serveis dels col·lectius amb més dificultats.
C) La quantitat de recursos que es volen destinar a subvencionar el servei, o sigui la part del cost del servei que pot ser assumida per l’entitat local.
En relació a aquest darrer punt cal dir que el canvi de sistema podria suposar inicialment un augment important dels recursos destinats pels ajuntaments als serveis que es financen amb les taxes o preus públics, per tant cal estimar prèviament el cost assumible per l’entitat.
DUES EXPERIÈNCIES
El cas de progressivitat mitjançant tarifació social el trobem plenament implementat a França on de fa anys s’aplica l’anomenat Quotient Familial .
En un gran nombre de municipis francesos els preus dels serveis educatius es defineix per categories que es determinen segons la renda equivalent de la família. La tarifa del servei es determina de manera que a mesura que augmenta la renda equivalent de la família augmenta també el preu que els usuaris han de pagar pel servei.
En el nostre país la ciutat de Terrassa presenta una gran trajectòria en la concessió de beneficis fiscals per raó de la capacitat econòmica.
En aquesta ciutat van iniciar l’experiència en la taxa de gestió de residus (introduint a més bonificacions per eficiència mediambiental, com per exemple el nombre d’aportacions a la deixalleria municipal o per bon comportament mediambiental acreditat en funció dels resultats de la recollida selectiva per barris) i ho van estendre a altres taxes municipals.
A aquest efecte es va crear un marc legal sobre concessió de beneficis fiscals per raó de capacitat econòmica regulat en l’ordenança fiscal general de gestió, recaptació i inspecció de tributs.
Les ordenances fiscals reguladores de cada tribut també van recollir en el seu redactat les bonificacions aplicables a la quota tributària.
Una part fonamental de l’experiència rau en el conveni de col·laboració vigent entre l’Ajuntament de Terrassa i l’Agència Estatal d’Administració Tributària, que els permet l’obtenció d’informació sobre la capacitat econòmica dels usuaris dels serveis d’una manera àgil i ràpida i que redueix de manera significativa els costos de gestió i fa tècnicament viable la inclusió de beneficis fiscals en la tarifació municipal.
El sistema de bonificacions de Terrassa es defineix segons la renda i el nombre de membres de la unitat familiar , de manera que la bonificació disminueix amb la renda i augmenta amb el nombre de membres de la família. En concret s’especifiquen quatre tipus de bonificacions (en aquest cas per al preu públic dels serveis educatius municipals) que van del 25% al 60% i es pren com a valor de referència econòmic el salari mínim interprofessional (SMI).
LA TARIFACIÓ SOCIAL EN LES TAXES UNIVERSITÀRIES DE LA GENERALITAT: EFECTES
Per al curs universitari 2012/2013 la Generalitat de Catalunya ha implementat un nou sistema de taxes universitàries basat en la renda familiar i el rendiment acadèmic.
En aquest cas la Generalitat no ha aplicat una tarifació social per tal d’ajustar-se a una millor progressivitat tributària, doncs tots coneixem que l’objectiu principal ha estat el d’incrementar els ingressos provinents de les taxes universitàries.
L’aplicació dels llindars de renda ha vingut acompanyat d’un increment del preu dels crèdits que ha afectat un 70% dels estudiants. Amb tot, vestir o intentar vestir aquests increments s’ha ajudat del discurs relatiu a la major progressivitat de les taxes a partir de l’aplicació d’aquestes en funció dels llindars de renda familiar.
Aquest exemple ens porta a parlar de la taxa o preu públic de les llars d’infants municipals.
ELS NOUS PREUS DE LES LLARS D’INFANTS
Una de les immediates conseqüències de la crisi econòmica és l’augment dels preus en les llars d’infants municipals motivades per al reducció de la subvenció per manteniment de places que ha posat en pràctica la Generalitat.
Hem passat dels 1.800 euros per plaça als 1.300 euros enguany i s’anuncia una nova reducció que deixaria la quantitat que subvenciona la Generalitat en 1.000 euros.
Davant aquesta situació (que trenca la regla de joc segons la qual el finançament hauria de ser a terços entre famílies, ajuntaments i Generalitat), alguns ajuntaments opten per mantenir els preus i assumir la part no subvencionada i altres opten per incrementar la quota a les famílies.
Podem considerar que aquest és un moment oportú per a replantejar les tarifes del servei de llar d’infants municipal, atès que cal buscar una solució a la problemàtica deixada per l’actitud de la Generalitat.
L’aplicació de nous preus públics o taxes per a aquest servei, basats en la tarifa social que tingui en compte el nivell de renda de les famílies usuàries, pot esdevenir la fórmula més pragmàtica per a deixar resolt de cara el futur la pervivència d’aquest servei.
Es tractaria de fixar nous preus en funció de la renda familiar dels usuaris, d’acord amb un escalat de tarifació progressiva, aconseguint la sostenibilitat del servei mitjançant unes tarifes de sortida que puguin ser assumides pels usuaris amb menys recursos i uns increments per als usuaris amb més possibilitat econòmiques.
A ningú se li escapa que la nova fórmula , com ha fet la Generalitat amb les taxes universitàries, acabaria representant un increment de les tarifes per a determinats usuaris.
Però el que es segur és que a banda d’assegurar la supervivència d’aquest servei bàsic (en la situació econòmica actual és imprescindible que tots els membres de la unitat familiar puguin conciliar la seva vida laboral) , les tarifes resultants serien més equitatives i justes donat el major grau de progressivitat tributària que s’aconseguiria.
Trobareu la proposta per l'aplicació de la tarifació social en aquest enllaç.
